Darwin i els complements naturals

Els complements directes de l'evolució comporten a demostrar que els passos de la vida en la terra no van ser realitzats sense condicionendos previs, han existit, existixen i existiran moviments anticipats que van creant al seu pas tot el que és necessari perquè el final siga l'adequat per a l'espècie, la mateixa naturalesa s'encarregarà després de netejar el sobrant de cada espècie perquè no es produïsquen plagues.
Tot això és molt bonic, tot molt ben lloc en el seu lloc, com haguera de ser el gran espectacle que conforma el món, el nostre planeta cridat terra, però Darwin i tots els altres estudiosos de la matèria natural que pobla la terra no van comptar amb l'home, l'únic ser capaç de canviar la trajectòria de les espècies, de la seua configuració durant tota la seua història en un més que discutit calcule per dominar tot allò que es troba al seu abast. Hi ha/hi haurà major estupidesa que aquella, la de voler dominar al conjunt de què conformes, és com això de pensar a matar la gallina dels ous d'or perquè els altres no puguen posseir-la, perquè el valor dels mateixos ous no decaiga per la quantitat de posades realitzades. Passar-se tant de temps cec, no voler observar el resultat de la seua pèrfida gestió, dóna com resultat el món que tenim en el present, amb un 99% de les aigües contaminades/o molt contaminades, milers d'espècies de la fauna i la flora desaparegudes, degradació constant del sòl, desaparició in_crescendo de la capa d'ozó i tot perquè, per a gastar-nos en el present bilions de dolares amb l'anime de solucionar el cada vegada més complicat, que servixen els programes, la declaració de Kioto, en ells/en ella, amaguen els seus verguenzas els que han desperdiciat tant en benefici d'uns pocs, en ells/ella, encara complint completament el programa, portant-ho a peu de la lletra(qüestió que des del seu inici l'estan incomplint molts països), tardaríem segles a tornar a la naturalesa part d'allò que s'ha espoliat, o siga Kioto va anar un empastre, una concessió dels polítics, de les multinacionals cara a la galeria, cara a descarregar només uns grams de la seua mala consciència.
Servisca'ns com a exemple palpable, allò que s'ha ocorregut sobre un acabe municipal d'aproximadament 6 km quadrats durant els últims trenta anys, en el mateix s'han abocat més pesticides i fungicides que en països com Moçambique, Namíbia, etc., durant la segona mitat del segle passat, resultat, una terra erma per a productes hortofructícoles (no rendible comercialment parlant) i això que allò que s'ha ocorregut, el mal a tant de verí no vi de la nit al dia, la degradació anava caminant a poc a poc, els agricultors deien que la terra estava cansada i per això no produïa, la veritat que cansada estava, estava cansada d'assimilar tant de verí, eixe terme, eixa situació s'ha desenvolupat en el meu poble, en Castelló de la Ribera, figuren-se estimats lectors la quantitat d'abocaments efectuats i tot per a què, com sempre ocorre en estos casos perquè uns pocs guanyaren molt i uns molts perderen tot, perderen la seua qualitat de vida. Observem amb atenció el resultat de les vendes i dels gastos del present, segur que constatarem les perdudes del sector agrícola local i si ho extrapolem al món sencer, perquè un ídem del que s'ha dit, perdudes que alguns governs pal·lien, intenten mitigar amb un tipus d'ajudes perquè l'agonia s'allargue, així és el món, així la seua hipocresia i mientrastanto hem de preparar-nos per a la pròxima guerra que se'ns acosta, la guerra de l'aigua, impressionant/decepcionant segons del prisma en què mires, però cert, per això i per tot volgut Darwin la teua teoria té molts enemics solts, enemics que no els importa boicotejar els passos que el teu donares, que la naturalesa realitza si amb això omplin els seus butxaques.

Estic fastiguejat de tanta vilesa política

Ens trobem davant de noves eleccions legislatives, eleccions que ens donaran al nou inquilí del palau de la Moncloa, al nou president del govern espanyol, o bé repetirà l'actual, el sr. Sabater, o tindrem novetat amb el sr. Rajoy, tot i com sempre dependrà de la voluntat dels votants, a més de que uns o altres presenten millor o pitjor programa econòmic, millor o pitjor programa social, així haguera de ser, però Espanya és diferent, ací encara la gent mira més si el candidat és de dretes o d'esquerres que el seu valor intrínsec, molts espanyols tenen ja en la seua ment a qui votaran, clar, a qui sinó, al candidat de la seua ideologia, altres un poc més europeïtzats esperaren a veure el que diuen, la qual cosa prometen i alguns, encara els menys, però que cada any sumem més adeptes que no votarem a ningú. Este és el panorama polític que se'ns ve damunt en pocs mesos, els candidats s'ompliren la boca de promeses incomplides (faltaria més), arribaran afi5nicos (falta de temprança vocal) al final del trajecte, de la campanya, esperant el miracle, esperant continuar/entrar una altra vegada al front del poder, els llepaculs com sempre estaran ensabonant el cap com fidels escuders d'antany, pensant a emportar-se a la butxaca alguna de les sobres que deixe el primer candidat de la pitança que s'acosta i el poble, la majoria del poble callara, amagarà en l'armari el trage de votant i a esperar la pròxima cita, a ells no els digues que vivim en una de les comunitats més endeutades d'Espanya, no els digues res sobre la falta apressant d'aigua que tenen els nostres camps, no els expliques que la dita falta ve fomentada d'una imprevisió sobirana per part de l'administració valenciana, ve fomentada pel malbaratament de recursos naturals que només han servit per a enriquir a uns pocs, ells amb l'Amèrica Cup, amb el nou circuit de formula 1 en els carrers del cap i casal, ja es donen per satisfets i siles queda algun dubte, de veure, amb sentir Canal 9 televisió se'ls dissipa a l'instant.També és veritat que aquells que s'han fastiguejat de veure la pobresa de solucions en què hagueren de donar-la, tornaran a estirar la manta, tornaran a presentar denúncia després de denúncia dels errors de calcule comeses, de les faltes que continuen havent-hi en l'administració i ho faran a pesar d'entropessar amb pedres, a pesar que molts els donen l'esquena, algun despistat dirà que són gent amb mentalitat fhera dels temps que corren, altres amb pitjor raïm els ratllaran d'antivalencians, de ser catalanistes, de ser antitransvasament i mientrastanto es multiplicaren els imputats davant de la justícia votats massivament, es continuaren promovent PAÍS pertot arreu, es continuara arrasant el poc de natural que ens queda, o siga que deixarem un país amb menys arbores i amb molt de formigó armat, (en la dècada dels 50 i en part dels 60, des de diversos quilòmetres abans d'arribar a Cullera es veia el mar, a prou més en molts dies de l'any s'olla a mar en gran part de la Ribera Alta, ara a cinquanta metres de la platja no pots veure més que ciment, cotxes i un poc de sol si hi ha sort, de l'olor marí d'antany l'única cosa que ens queda en l'actualitat és el de gasolina cremada i com bé va dir Unamuno, el qual té la culpa de tant destarife, noms n'hi ha i molts, almenys si comptem aquells que directament i indirectament han permés, això o un poc més, servisca com a exemple l'albelló en què han deixat l'estany de Cullera, quan això va anar un paradís de lusas en particular i de moltes altres varietats (anguiles, granotes, etc), tot costellam amb una flora típica valenciana del lloc, ara ni fauna, ni flora i amb llises atacades per tot tipus de contaminants, en Casa Salvador es menjaven unes lusas blanques com el gesmil i unes anguiles per a xuplar-se els dits, hui si els apliques la mistera abans de portar-les a la cassola se t'encenen per la quantitat de petroli que porten en el seu interior.
Tot per un progrés mal calculat, tot per no saber valorar com tocava tot allò que ens feia ser diferents dels altres espanyols, tot perquè aquells que ens han administrat han sigut curts de vista, secs de cervell i llargs de mà, per això i com he dit anteriorment, per molt més, perquè d'assegurança que les barbaritats caminaran de forma in crescendo, no votaré, almenys per aquells que des de la llunyania del lloc i del cor diuen voler arreglar el meu país. Joan Alfred Climent i Quiles

La matança de Irak

Tots els dies em desdejune davant de la tv., de la ràdio, del periòdic de torn, amb la mateixa notícia de fons sanguinolent, atemptat amb cotxe bomba, un suïcida es inmola emportant-se tot el que està al seu voltant, unes bombes maten per error a civils, a xiquets i dones sobretot, els més vaig deure'ls en este conflicte, en este escorxador en què s'ha convertit Iraq i el món que fa per a parar esta violència desmesurada, que fan els governs dels països no involucrats en este drama, tots callen, tots s'agenollen davant del poder constituït pel seu exercite, tots callen davant del carnisser americà, del president Bush. La gent demana solucions als problemes directes que els afecten, els problemes aliens només els omplin la tertúlia de la vesprada acompanyada d'un fumejant café, no saben o no els interessa saber que en el present els conflictes afecten tots, que els mateixos tenen ramificacions universals (que prompte s'oblida allò que va succeir en l'estació d'Embotix de Madrid un fatídic 1 lMy perquè va succeir), qui està disposat de veritat a arribar al fons de la qüestió, qui vol encausar als que van provocar la invasió d'Iraq, que tribunal penal es faria càrrec de jutjar-los, ningú, si ens fixem detingudament en la història veurem que només als vençuts se'ls ha jutjat pels seus actes contra la humanitat, criden-se Hitler, Mussolini, Stalin, Mao, o criden-se els dirigents de l'antiga federació iugoslava, tot el món recorda les atrocitats comeses en Sbrenicca (on les covards forces de l'ONU -holandesas_, van permetre als serbis matar a milers de persones indefenses), als serbis els ha arribat el seu Sant Martin i als components militars holandesos que tenien per missió defendre els habitants de Sbrenicca, a ells quie els jutja, el Tribunal de l'Haja (menut escandisca-ho esclataria en tal país), el general Madlic, Karatchi, són i seran criminals pels seus actes, però les tropes holandeses no es queden arrere. Per la qual cosa em pregunte. Serà capaç moralment parlant, continuar cridant il·legals als batesuns i amagar el seu cap com l'estruç davant de fets semblants, qualsevol magistrat espanyol?, Hi haurà responsabilitats penals sobre aquell que per la seua actuació deix sense vida a més d'un soldat espanyol, en el conflicte iraquià?. Em responc al meu mateix, ningú encausara el senyor Aznar, ningú li demanarà comptes davant de la justícia, tots es donaran la volta per a amagar els seus verguenzas, per la qual cosa tots hagueren de ser encausats, la sang de desenes de milers d'iraquians, xiquets, vells, dones, etc., demanen justícia, és com clamar en el desert, els interessos creats d'uns i la idiotesa no exempta de covardia d'altres ofegaren els seus crits de dolor i de desesperació, mentres uns malvats s'ompliran les butxaques a sobreeixir, a sobreeixir de dolares marcats amb sang innocent. Joan Alfred Climent i Quiles.

La violència domèstica continua trencant motles socials

La mort de persones a les mans dels seus semblants mai té excusa per als autors, només la ignorància no exempta d'una més que preocupant educació moral concep buscar descàrrec en els mateixos. Des de 1997 hi ha una mandat/normativa de la UE, per a arreplegar les estadístiques d'estos fets (violència de gènere) en els diferents estats membres, hospitals, comissàries i jutjats han de col·laborar estretament en la mateixa a fi de poder elaborar una llei comuna per a parar la dita violència.
Açò ens dóna hi ha entendre que la UE veu en la violència de genere un perill potencial enorme per al desenvolupament normal de la seua societat, falta només que els estats membres col·laboren com cal per a la seua eradicació. A Espanya tals actes violents omplin contínuament els diferents mitjans informatius, és rar el mes en què no hagen diversos successos de dita índole i com he dit en altres comentaris sobre el cas, quelcom falla, quelcom molt important, fallen les mesures dutes a terme per l'administració, començant per la tan polèmica llei d'allunyament, llei que generalment es boten tots els maltratadores, cal ser més contundents amb estos malalts de convinencia, cal educar els xiquets/es des de la igualtat per a evitar el posterior deteriorament, evitar el pensament dominant del mascle sobre la femella, eliminant les barreres fictícies, les barreres reaccionàries que tan miserable fruit ens estan deixant veure, cal posar i per llei en pràctica la igualtat dels sexes a l'hora de buscar treball, de cobrar un sou, de tindre una pensió, elevar les responsabilitats econòmiques dels transgressors, llevar-los la pàtria potestat indefinidament dels seus fills (si n'hi haguera) i augmentar el temps de confinament amb el fi únic de convertir-ho en un ser normal. Per això l'administració espanyola ha de donar exemple, un exemple contundent, no es pot dormir en els llorers mentres potencials assassins caminen pel carrer recolzat per una lleis no ajustades al mal social que produïxen, la vida d'una persona i el bon funcionament d'una família necessita majors esforços, fem-ho hui i no esperem a demà, pel be general, pel nostre propi bé.

El coneiximent del nostre pensament

Els coneixements hagueren de servir per a ajustar les distàncies entre els semblants ja que en cap lloc determinat es troba el brollador de la sapiència humana, la mateixa saviesa recorre les situacions més molt variades a comptar dels seus inicis, situacions que després introduïxen reaccions adequades per al funcionament perfecte en la matèria buscada.
Algú va dir i amb raó allò.- Hi ha més elements en el ser humà que unixen, que separen. Només de desxifrar a positiu el pensament dels altres, segur que arribaríem a comprendre el component bàsic de tot el que ens unix, el problema sorgix, es manifesta quan en l'home només es mostra la part negativa del seu sistema, llavors i només llavors sorgix la falta de confiança, fonament basiconegatiu del nostre ser. Les cultures predominants a través de la història han sigut les principals causants de la desaparició d'altres més vaig deure'ls però tan importants, tan dignes com les que van sobreeixir, l'acció/reacció de les més fortes sobre les altres va anar la part negativa del pensament de les primeres, quan s'imposa es retarda, es perd força en el caminedel conjunt, només en el respecte dins la diversitat existent es pensa, es viu en positiu i eixe és l'únic camí que porta a la veritat de la nostra existència, l'altres com he dit anteriorment són afegits que creguen confusions, afegits que desfiguren el perquè estem on estem i que espai de temps.Joan Alfred Climent i Quiles. Castelló de la Ribera.

Educació ciudatana

No és molt fàcil obtindre del conjunt de la massa social unes actituds minímamente correctes amb els seus conciutadans, uns gens habilitats/habituats a demostrar la seua vàlua a través de gestos/accions de força són de dificultat màxima per a habituar-se a la convivència i no és que siguen la majoria de les vegades grans actes els empleats, més prompte són mínims que sumats uns amb altres arriben a resultar entre l'inacceptable, l'obscé, o el que ningú vol per a si mateix que és pitjor.
Tot açò ve a ocórrer en el meu poble, en Castelló de la Ribera, valga com mostra uns quants exemples, senzillos, quotidians, però que inexorablementenos espenten dia a dia cap a una decadència social inadmissible:
a) Conductors que aparquen els seus vehicles on i com els dóna la gana (en doble fila, damunt de les voreres, etc.)
b) Conductors que buiden en plena via pública el contingut del seu perniciós vici, el de fumar, o siga el contingut diari o setmanal acumulat en els seus cenizeros.
c) Persones que s'autoproclamen amics dels animals (els gossos en este cas), però que deixen que els seus benvolguts amics facen les seues necessitats al mig de les voreres, que els deixen solts i sense boç (com els seus amos) pel carrer, que permeten les serenates de lladrucs encara a posta que molesten moltíssim els patits veïns.
d) Este és per al meu més perillós, el de menors bevent begudes alcohòliques o fumant, amb la complicitat supina de pares que a posta del que ocorre es fan el llonguis (el panoli), amb la complicitat de comerços de pudorosa solvència moral (però de portes a dins només). I ací perquè les lleis no s'apliquen amb la celeritat que recomana el cas, perquè les mateixes s'escriuen i no s'apliquen, algú/alguns criden/diuen que la joventut està descol·locada, camina desencarrilada, els fariseus de sempre, els quatre marietes de sentiments ambigus (no confondre amb l'extraordinària gent gai), els que amb les seues paraules volen amagar les seues mesquineses de naixement.
Tots podem ser culpables, o som culpables, per excés/per defecte, directament/indirectament, ningú escapa altrote descepcionante que portem en la nostra vida, l'única diferència és que hi ha qui reconeix la seua decadència i hi ha qui la camufla.

Educacio ciudatana

Molta gent ignora el que crega. L'acte del pensament amb què es crega una cosa, no és el mateix que aquell amb què es coneix la creença."
No és molt fàcil obtindre del conjunt de la massa social unes actituds minímamente correctes amb els seus conciutadans, uns gens habilitats/habituats a demostrar la seua vàlua a través de gestos/accions de força són de dificultat màxima per a habituar-se a la convivència i no és que siguen la majoria de les vegades grans actes els empleats, més prompte són mínims que sumats uns amb altres arriben a resultar entre l'inacceptable, l'obscé, o el que ningú vol per a si mateix que és pitjor.
Tot açò ve a ocórrer en el meu poble, en Castelló de la Ribera, valga com mostra uns quants exemples, senzillos, quotidians, però que inexorablementenos espenten dia a dia cap a una decadència social inadmissible:
a) Conductors que aparquen els seus vehicles on i com els dóna la gana (en doble fila, damunt de les voreres, etc.)
b) Conductors que buiden en plena via pública el contingut del seu perniciós vici, el de fumar, o siga el contingut diari o setmanal acumulat en els seus cenizeros.
c) Persones que s'autoproclamen amics dels animals (els gossos en este cas), però que deixen que els seus benvolguts amics facen les seues necessitats al mig de les voreres, que els deixen solts i sense boç (com els seus amos) pel carrer, que permeten les serenates de lladrucs encara a posta que molesten moltíssim els patits veïns.
d) Este és per al meu més perillós, el de menors bevent begudes alcohòliques o fumant, amb la complicitat supina de pares que a posta del que ocorre es fan el llonguis (el panoli), amb la complicitat de comerços de pudorosa solvència moral (però de portes a dins només). I ací perquè les lleis no s'apliquen amb la celeritat que recomana el cas, perquè les mateixes s'escriuen i no s'apliquen, algú/alguns criden/diuen que la joventut està descol·locada, camina desencarrilada, els fariseus de sempre, els quatre marietes de sentiments ambigus (no confondre amb l'extraordinària gent gai), els que amb les seues paraules volen amagar les seues mesquineses de naixement.
Tots podem ser culpables, o som culpables, per excés/per defecte, directament/indirectament, ningú escapa altrote descepcionante que portem en la nostra vida, l'única diferència és que hi ha qui reconeix la seua decadència i hi ha qui la camufla.

Educació ciudatana

Molta gent ignora el que crega. L'acte del pensament amb què es crega una cosa, no és el mateix que aquell amb què es coneix la creença."
No és molt fàcil obtindre del conjunt de la massa social unes actituds minímamente correctes amb els seus conciutadans, uns gens habilitats/habituats a demostrar la seua vàlua a través de gestos/accions de força són de dificultat màxima per a habituar-se a la convivència i no és que siguen la majoria de les vegades grans actes els empleats, més prompte són mínims que sumats uns amb altres arriben a resultar entre l'inacceptable, l'obscé, o el que ningú vol per a si mateix que és pitjor.
Tot açò ve a ocórrer en el meu poble, en Castelló de la Ribera, valga com mostra uns quants exemples, senzillos, quotidians, però que inexorablementenos espenten dia a dia cap a una decadència social inadmissible:
a) Conductors que aparquen els seus vehicles on i com els dóna la gana (en doble fila, damunt de les voreres, etc.)
b) Conductors que buiden en plena via pública el contingut del seu perniciós vici, el de fumar, o siga el contingut diari o setmanal acumulat en els seus cenizeros.
c) Persones que s'autoproclamen amics dels animals (els gossos en este cas), però que deixen que els seus benvolguts amics facen les seues necessitats al mig de les voreres, que els deixen solts i sense boç (com els seus amos) pel carrer, que permeten les serenates de lladrucs encara a posta que molesten moltíssim els patits veïns.
d) Este és per al meu més perillós, el de menors bevent begudes alcohòliques o fumant, amb la complicitat supina de pares que a posta del que ocorre es fan el llonguis (el panoli), amb la complicitat de comerços de pudorosa solvència moral (però de portes a dins només). I ací perquè les lleis no s'apliquen amb la celeritat que recomana el cas, perquè les mateixes s'escriuen i no s'apliquen, algú/alguns criden/diuen que la joventut està descol·locada, camina desencarrilada, els fariseus de sempre, els quatre marietes de sentiments ambigus (no confondre amb l'extraordinària gent gai), els que amb les seues paraules volen amagar les seues mesquineses de naixement.
Tots podem ser culpables, o som culpables, per excés/per defecte, directament/indirectament, ningú escapa altrote descepcionante que portem en la nostra vida, l'única diferència és que hi ha qui reconeix la seua decadència i hi ha qui la camufla.

Educació ciudatana

Educació ciutadana.
Molta gent ignora el que crega. L'acte del pensament amb què es crega una cosa, no és el mateix que aquell amb què es coneix la creença."
No és molt fàcil obtindre del conjunt de la massa social unes actituds minímamente correctes amb els seus conciutadans, uns gens habilitats/habituats a demostrar la seua vàlua a través de gestos/accions de força són de dificultat màxima per a habituar-se a la convivència i no és que siguen la majoria de les vegades grans actes els empleats, més prompte són mínims que sumats uns amb altres arriben a resultar entre l'inacceptable, l'obscé, o el que ningú vol per a si mateix que és pitjor.
Tot açò ve a ocórrer en el meu poble, en Castelló de la Ribera, valga com mostra uns quants exemples, senzillos, quotidians, però que inexorablementenos espenten dia a dia cap a una decadència social inadmissible:
a) Conductors que aparquen els seus vehicles on i com els dóna la gana (en doble fila, damunt de les voreres, etc.)
b) Conductors que buiden en plena via pública el contingut del seu perniciós vici, el de fumar, o siga el contingut diari o setmanal acumulat en els seus cenizeros.
c) Persones que s'autoproclamen amics dels animals (els gossos en este cas), però que deixen que els seus benvolguts amics facen les seues necessitats al mig de les voreres, que els deixen solts i sense boç (com els seus amos) pel carrer, que permeten les serenates de lladrucs encara a posta que molesten moltíssim els patits veïns.
d) Este és per al meu més perillós, el de menors bevent begudes alcohòliques o fumant, amb la complicitat supina de pares que a posta del que ocorre es fan el llonguis (el panoli), amb la complicitat de comerços de pudorosa solvència moral (però de portes a dins només). I ací perquè les lleis no s'apliquen amb la celeritat que recomana el cas, perquè les mateixes s'escriuen i no s'apliquen, algú/alguns criden/diuen que la joventut està descol·locada, camina desencarrilada, els fariseus de sempre, els quatre marietes de sentiments ambigus (no confondre amb l'extraordinària gent gai), els que amb les seues paraules volen amagar les seues mesquineses de naixement.
Tots podem ser culpables, o som culpables, per excés/per defecte, directament/indirectament, ningú escapa altrote descepcionante que portem en la nostra vida, l'única diferència és que hi ha qui reconeix la seua decadència i hi ha qui la camufla.